Free counters

Ai, Mustafà!

Demà Mustafà agafarà un avió de Berlín a Istambul. Allà visitarà uns familiars i, després de passar per Ankara per saludar uns amics, tornarà a Diyarbekir (nom oficial en turc) o Amed (en kurd), la seua ciutat natal i la més gran del Kurdistan en mans dels turcs.

El primer dia de classe a la universitat, aquí a Berlín, va ser el del curs d’alemany. Hi anava amb peus de plom, perquè la primera impressió és la que compta. Quan va arribar el difícil moment de dir d’on venia vaig triar que ho feia de Catalunya. La pregunta següent que em faria el professor era evident: “Espanya?”. Un dia parlaré del difícil que és explicar com et sents sent català, de la invisibilitat que tenim al món, i defensaré la necessitat de tindre un estat propi ja, però això ho faré un altre dia, avui vull parlar del Mustafà.

Quan vam marxar cap a casa després del primer dia amb el metro tots junts, Mustafà i jo ens vam buscar, i amb qualsevol pretext vam començar a parlar del que volíem parlar des del moment en que jo vaig dir a la classe: “Ich komme aus Katalonia” i ell va dir “Ich komme aus Kurdistan”. En un alemany macarrònic i ple de mots anglesos, ens vam fer cinc cèntims de com estaven les situacions dels nostres pobles, i de les nostres llengües, i vam fer un petit repàs per la història de les nostres nacions. El viatge va ser molt curt i de seguida vam haver de deixar la conversa.

Mustafà i jo vam reprendre algunes vegades el tema. A classe era un noi molt despistat; quan el professor li cridava l’atenció es posava roig com una tomaca i el seu cos sec i acabat amb una mica de barba es contreia de nervis, sense deixar un somriure maliciós i mig burleta. Mustafà és tot bondat, i es va guanyar l’estima dels companys de classe. És per això que quan el dijous em va dir que aquell era el seu últim dia de classe, que tornava al seu país, em vaig entristir; que poc l’havia aprofitat!

Ahir per la nit, però, el destí em va donar una darrera oportunitat. Vam fer un sopar a casa de Julie, la francesa del curs, en un àtic amb vistes a l’skyline de Berlín. La posta de sol des del terrat va donar pas a un cel estrellat com mai l’he vist en una gran ciutat. El sopar va servir de comiat a Mustafà, que va arribar amb una mica de retard, tal com li pertocava sent l’estrella.

Vam parlar molt del seu país, de les atrocitats que fa l’exèrcit turc en aquelles contrades i de la impunitat amb que actuen les autoritats. Em va ensenyar uns vídeos esgarrifosos, que si ell pengés al Facebook li portarien molts problemes, de soldats pegant a xiquets i de manifestacions durament reprimides. Em va explicar com el govern central intenta assimilar a la població, i com està prohibida la llengua i la cultura kurda. A un amic seu li van tallar les orelles i el nas a la presó; ell també va ser-hi uns mesos. Les presons són plenes de reclusos polítics: n’han de construir de noves perquè totes estan saturades. Els soldats entren als pobles i fan matances indiscriminades de població civil kurda. La situació és molt greu. Jo, horroritzat li vaig preguntar que per què hi anava, i que es quedés a Berlín. Ell em va respondre: “Ja, aber ist mein Heimland”, “Si, però és la meua pàtria”.

També li vaig dir que parlés amb les companyes de classe turques, que els expliqués la situació. Em va dir que una de les companyes és filla d’un alt càrrec de l’exèrcit de Turquia, i és probable que mane matar a militants kurds. En dir-me això vaig pensar en un dia, a classe, en que el professor ens va preguntar amb quin personatge històric del passat ens voldríem trobar. Dues de les tres turques que hi ha a classe van dir Atatürk, pare de l’estat turc modern i laic, però instigador també dels genocidis contra els pobles kurd i armeni. També a l’Estat Espanyol hi ha gent que defensa Franco. Mustafà va dir que es voldria trobar al Che Guevara, i amb un líder kurd, el nom del qual ara no recordo.

Mustafà em va explicar que d’aquí poc hi haurà eleccions, i ha d’anar-hi per donar suport. Em va dir que treballaria a l’ajuntament d’Amed, on diu que intentarà impulsar plans per ajudar als xiquets i a la gent gran. Llegint per la xarxa he vist la notícia que el govern turc es va quedar diners de subvencions de la Unió Europea que havien d’anar a parar a aquest ajuntament. També he sabut que la ciutat ha augmentat considerablement la població, ja que hi arriben molts kurds de les muntanyes, on les lluites entre l’exèrcit i les guerrilles, i les matances dels militars turcs fan més perillosa la vida. Li vaig prometre que hi aniria, i ho penso complir. Quan ens vam acomiadar li vaig donar una forta abraçada, i li vaig dir que esperava que el seu país i el meu fossen algun dia lliures.

Txoria Txori

Quan vaig arribar a Berlín, el primer que vaig fer va ser anar al despatx de la lectora de català de la meua universitat per presentar-m’hi. Suposo que és el que fa tothom quan arriba a una ciutat estrangera, buscar a les persones que creu que li poden obrir portes. Vam dir que estaríem en contacte, i que m’enviaria informació de les activitats que organitzarien aquí relacionades amb la llengua i cultura catalana.

Una de les activitats es va dur a terme durant la diada de Sant Jordi. Em van venir a veure dos companys que estan estudiant a Hamburg, Rosa i Guillem, i junts vam anar a la Literaturhaus, on l’escriptor Michael Ebmeyer, va parlar del seu últim llibre Landungen, i de la seua experiència en terres catalanes durant un Erasmus a Barcelona, recollida al llibre Gebrauchsanweisung für Katalonien. També es va fer el lliurament dels premis literaris que organitza el Casal Català de Berlín. Em va sorprendre la qualitat dels treballs presentats per estudiants de català alemanys.

A la nit ens vam quedar a sopar al restaurant de la la mateixa Literaturhaus. Les veles de la taula anaven fonent les converses, totes interessants. De fons sonava la veu d’una noia que cantava música jazz. La gent del Casal eren fantàstics, començant per la seua presidenta, tota una patriota, i acabant per una noia de Lleida que estava estudiant els parlars sefardites. L’escriptor, el Michael, em va animar a escriure amb els seus consells, molt valuosos venint  d’una persona que té el luxe de viure exclusivament de la literatura.

Va ser allà on vaig conèixer al Mikel, el lector de basc de la Freie Universität. És un noi que et transmet una alegria i un optimisme molt grans. El seu riure eixordador és encomanadís. Després del sopar, vam sortir amb ell i dos amics més del País Basc que venien de visita. Les converses desvetllaven les complicitats, i va sortir el tema de la comunicació entre els dos pobles, tan pròxims i tan desconeguts mútuament. Per què no s’ensenya res de literatura basca als Països Catalans? Per què els bascos arrufen el nas quan no saben qui és Mercè Rodoreda? Vaig prometre al Mikel que si feien alguna activitat hi aniria per descobrir coses de la seua cultura.

El cap de setmana passat van venir a veure’m aquí a Berlín ma germana i ma mare. Els vaig ensenyar la universitat i vam passar pel despatx de la lectora de català per saludar-la. No hi era, però Mikel hi estava treballant -comparteixen despatx-. Amablement ens va acompanyar a fer la visita i em va comunicar que aquest dimarts venien dos amics seus bascos, Andoni Salamero, poeta, i Koldo Goitia, periodista. Hi vaig anar sense saber ben bé que m’esperava. Era un taller de creació i comunicació, però jo diria més aviat que va ser un acte d’aflorament de sensibilitat. El taller va ser en castellà, però el basc, l’alemany i el català hi van ser presents. Es va parlar de literatura basca, i de la comunicació. Els haikus de Salamero -un entusiasta- ens van parlar dels cicles naturals i dels llaços entre humans. Cadascú en va triar un. El meu feia:

Mendi gailurretan/elur direla amestu dute/laino puztuek.

Als cims de les muntanyes/els núvols plens han somniat/ser neu.

El taller va acabar amb la lectura del poema “Txoria Txori” de Josanton Artze, famós per l’adaptació musical que en feu el mestre Mikel Laboa. Cadascú va representar en una cartolina allò que deia per a ell el poema. Josanton Artze rebrà de mans de Salamero aquests dibuixos, en una acte de comunicació entre el poeta i els lectors. Tot plegat va ser una experiència molt enriquidora que va permetre reflexionar en la importància del coneixement i la comprensió mútua a través de la comunicació com a via per solucionar els conflictes.

El monument que hi hauria d’haver a Tortosa.

Ara fa quinze dies -com passa el temps- tot just acabat d’arribar a Berlín, vam anar amb David i Jordi Morales (que ens va tractar d’allò més bé acollint-nos a casa) a donar la primera volta amb les nostres flamants bicis acabades de comprar al Flohmark (una mena d’encants) de Mauerpark (el més famós de Berlín). Era diumenge i feia un sol que badava les pedres, un temps atípic el primer cap de setmana d’abril. Els carrers eren a petar de gent, i als parcs no s’hi cabia. La veritat és que donava gust anar en bici (més encara en una ciutat tan plana com Berlín).

Pedalant, pedalant, vam arribar prop del Volkspark (parc públic) de Friedrichshain (barri molt de moda de la zona oriental). En una plaça prop del parc hi ha un monument enorme que ens va sorprendre molt de Ernst Thälmann (1886-1944), el qui fou líder del Partit Comunista d’Alemanya(KPD) durant bona part de la República de Weimar. Fou detingut per la Gestapo el 1933 i romangué pres durant onze anys, abans de ser afusellat a Buchenwald seguint ordres d’Adolf Hitler el 1944. El 1936, el Batalló Thälmann de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil espanyola portà aquest nom en honor seu.

Després de veure aquest monument gegant, d’estètica soviètica, i que pot agradar més o menys, però no deixar-te indiferent, vam arribar al parc de Friedrichshain. Allà és on hi ha el monument del qual vull parlar, i que té relació amb el Batalló Thälmann. Es tracta del monument als brigadistes internacionals de la guerra civil espanyola. Tot i que sovint recordem la participació dels alemanys a la guerra civil, com aquells que van bomardejar Guernica, i van donar suport incondicional a Franco, no hem d’oblidar que entre 1936 i 1939 més de 3000 alemanys van participar en la Guerra Civil Espanyola a les Brigades Internacionals. El monument va ser creat per Fritz Cremer al 1968. Consta d’una estàtua d’un soldat sortint d’una trinxera amb una espasa i un mural de bronze amb escenes de la guerra. És un monument senzill, allunyat del colossalisme soviètic, molt digne.

Ens vam quedar una estona contemplant-lo. De cop van aparèixer dues dones grans, i una d’elles es posa a cantar. Era l’himne que hi ha inscrit al relleu de bronze. No sabem ben bé per què se’l sabia, però li vam preguntar qui era i ens va dir que havia nascut a Madrid, però que feia molts anys que viva a Berlín. Hi va haver un moment de complicitat. No vam voler preguntar més.

A Berlín seria impensable un monument com el de Tortosa. És veritat que a Alemanya, els feixistes van perdre la guerra i a l’Estat Espanyol la van guanyar -som fills d’una derrota-, però després de la caiguda del mur i l’annexió de la República Democràtica (la comunista) a la República Federal (la capitalista), s’haurien pogut traure tots aquests monument. Si no es va fer, va ser perquè representaven uns ideals plenament democràtics.

Els alemanys potser tenen el cap quadrat, no ho negaré, però també molt de sentit comú. Exemple d’això és l’oposició de tota l’opinió pública a l’energia nuclear, que es pot palpar cada dia pel carrer, amb els comentaris de la gent i les portades de revistes i diaris. Però aquest és un tema del qual parlaré un altre dia.

De Ferreries a Berlín

Hola,

benvinguts al meu blog. La veritat és que ja feia temps que em rondava la idea; ara aprofitaré l’avintesa de la meua estada a Berlín per tal de compartir les meues reflexions.